arquitectura, disseny, i més
menu

Com ja hem comentat abans, la nostra feina té l’objectiu de transformar la realitat en que vivim imaginant i construint edificis. I és, en part, responsabilitat nostra decidir en quina direcció volem transformar-la. Com podem fer una arquitectura responsable que responga a aquesta responsabilitat? Quins passos podem donar? On fixar-se?

A títol personal jo m’he fixat tres àmbits i objectius per a observar:

1.- L’arquitectura deu ser responsable amb si mateixa.

No podem oblidar que el que fem és arquitectura. Així, el primer pas és respectar l’arquitectura. Respectar l’arquitectura? Si. Primer la que ja existeix, aquella que ens precedeix i sobre la que podem estar actuant; també la que ens envolta i serà veïna dels nostres projectes: projectem amb l’entorn i allò que ja existeix. En segon terme, l’arquitectura projectada deu ser bona arquitectura, ben dissenyada, construïda, i utilitzada. L’objectiu deu ser una arquitectura feta (i utilitzada) amb racionalitat i senzillesa, que optimitze recursos i tinga vocació de perdurar.

2.- L’arquitectura és per a ser habitada.

I és l’individu en primer terme i la societat en el seu conjunt qui ho farà. Ha de generar, per tant, espais útils, còmodes, confortables, i saludables per a l’ésser humà. Però no podem oblidar que l’ésser humà viu en societat i aquesta també es veu afectada pel que projectem. Així, la bona arquitectura deuria de ser accessible, inclusiva i no discriminatòria, i tractar de millorar la societat en qualsevol forma possible. Podem generar espais de relació, denunciar allò que no ens agrade (i imaginar espais per a que ho puga fer qualsevol), promoure un estil de vida… Transformem la societat amb els nostres projectes.

3.- L’arquitectura ha de ser sostenible.

No la podem imaginar d’altra forma. Els recursos de que disposem son finits i deguem usar-los amb mesura. Ni els espais que ocupem, ni l’energia consumida, ni els recursos naturals i paisatgístics al voltant de la implantació, construcció, i vida útil poden escapar de ser tinguts en compte quan projectem.

Entenc que és molt difícil complir amb tots els objectius proposats. La majoria de vegades no està al nostre abast, ni depèn exclusivament de nosaltres. El que sí podem fer es tractar de tindre aquests plantejaments en ment cada vegada que ens enfrontem a un repte tècnic o creatiu.

Potser no puguem dur-los a terme tots, però el sol procés de fer-los entrar a l’equació de ben segur que millorarà els nostres projectes i, per tant, la realitat que transformen.

imatge: “The Architect’s Dream” de Thomas Cole, [Domini públic]

Ara que ja està acabant-se s’ha acabat la crisi, mirant-la amb perspectiva, podem dir que els arquitectes n’hem sigut en part responsables. No hem sigut ni els únics ni els principals, però ens cal fer autocrítica abans de reprendre la nostra tasca.

Durant la bombolla immobiliària es varen perpetrar actuacions urbanístiques surrealistes, edificacions grandiloqüents i sumptuoses, i una quantitat de vivendes insultant. I al mateix temps ens varem anar carregant el territori (l’Horta, la costa, espais naturals…), el patrimoni cultural (alqueries, sèquies, paisatges…), i bona part del teixit productiu (terres de cultiu, el propi sector de la construcció, xicotetes empreses…). Fins i tot li hem deixat una cicatriu ben lletja a la imatge exterior de València.

I una gran part d’aquestes malifetes han necessitat de la nostra col·laboració com arquitectes per ser dutes a terme.

Hem signat i col·laborat en projectes de dubtosa qualitat (tècnica, formal i legal), que ara tenen que sofrir els seus usuaris; i, sovint, hem callat i mirat a altre lloc, quan alçar la veu anava contra els nostres interessos. Cal dir que no hem sigut tots, que hi ha molts professionals que s’hi han negat, i altres als que la necessitat els ha apretat i han cedit puntualment; però hi ha d’algun que…

A nivell individual hem pogut pecar més o menys, en funció de la nostra voluntat i capacitat de moviments. Una sola persona poc pot fer. Però com a col·lectiu (amb certa capacitat) podem dir que li hem fallat per complet a la societat. Col·legis professionals, escoles, fundacions, editorials, creadors d’opinió i fins i tot a les xarxes socials hem estat incapaços d’adonar-se o actuar degudament.

Hem d’assumir que hem fallat tant individual com col·lectivament. Perquè la nostra professió implica sempre transformar la realitat existent i en aquests últims temps no l’hem millorat precisament.

A les nostres ments, mans, llapisseres, i ratolins està comprometre’s a tornar a millorar la realitat sobre la que actuem. I sols ho podrem fer exercint l’arquitectura de manera responsable, imaginant una arquitectura responsable.

imatge de Untipografico [CC BY 2.0], via Wikimedia Commons